THE POET AND THE ASTRONOMER 
It seems that Joan Maragall and father Ricard Cirera of the Ebre Observatory met in 1907 on a train ride from Barcelona to Picamoixons. Maragall was returning from the Floral Games of Lleida, where he had been part of the jury, and the father Cirera was going to Barcelona, road to the Solar Congress in London.
As a tribute to both, the famous poet and the Jesuit scientist of the Ebro Observatory, we can not resist to transcribe the delicious fragment of writer and journalist Gaziel related to the encounter between the poet and the astronomer, who talk about the character of both illustrious Catalans.
AMB MARAGALL ALS JOCS FLORALS DE LLEIDA (maig de 1907).
"...... Ja feia estona que el sacerdot misteriós, solitari a l'altra banda del vagó, donava mostres d'escoltar les paraules del poeta, tan desacostumades en un tren. Havia hagut d'abandonar la lectura, perquè la foscor creixent el privava de seguir-la. La llanterna de vidre penjada del sostre feia una llum d'oli tan feble, que la celístia, part defora, lluïa més que no pas ella. Quan Maragall havia assenyalat, ja feia una estoneta, l'estrella del capvespre, anomenant-la "l'estrella del pastor", el sacerdot alça el cap i se'l mirà per primera vegada, Després, mentre el poeta parlava de la gran frisança dels grills, estesa pels camps enfosquits, tornà a esguardar-lo llargament. Però en sentir ara que Maragall s'embadalia amb les mirades de llums guspirejant pel cel de la nit, el sacerdot s'alça de sobte i, acostant-se a nosaltres, adreça al poeta aquestes paraules:
-- Perdoni la meva tafaneria, però m'agradaria saber qui és vosté ... Jo sóc, per servir-lo, el pare Cirera, de l'Observatori de l'Ebre.
No faltava més que això: talment semblava un miracle aquella rara troballa entre l'astrònom i el poeta. Maragall S'aixecà tots seguit per donar la mà al jesuïta i dir-li amb senzillesa:
-- Jo sóc Joan Maragall
El sacerdot es quedà tot parat: feia l'efecte com si aquell nom tan gloriós per a nosaltres, no li digues res, o alguna cosa molt vaga.
Joan Oller, que sempre ha estat viu del geni, intervingué amb una certa vehemencia.
-- -Es el gran escriptor català --digué--, el nostre gran poeta.
I el to en què ho deia tenia quelcom del qui s'estranyà d'algú que acaba de caure de la lluna. Però el dolç religiós, ple d'una humilitat que, en efecte, venia de molt lluny, li respongué amb molta senzillesaa:
-- Si, si: perdonin. Sóc un pobre ignorant.
I somrient a Maragall, amb un aire de perfecte innocència, com sols el tenen les criatures, els poetes i els savis, afegi:
--¿Vol creure, estimat senyor, que encara no conec ni una sola de les seves poesies?
No vull pensat el que hauria succeït si el pare Cirera hagués dit aquelles paraules a qualsevol altre escriptor de fama, o fins a molts dels nostres poetes joves amb prou feines coneguts. Però les digué amb una ingenuïtat tan clara i una intenció tan pura, i Maragall, d'altra banda, era tan fet per a comprendre-les, que aquest, lluny de sentir-se'n molestat, li respongué:
-- És molt natural: vosté està prou enfeinat --i amb el gest assenyalava l'esplendor de la nit --amb tants de millions d'estrelles.
--Oh, no, no tantes! -- replicà el savi jesuïta, com volen fer constar la migradessa dels seus estudis--. Jo em consolo només amb una, i encara petita. Em dedico exclusivament a estudiar el Sol.
Si en venia, de lluny, en efecte, aquell sant home! més encara del que l'amic Oller es pensava. Maragall el pregà de prendre seient al seu costat, i ens presentà a nosaltres dos, els dos joves, explicant-li qui érem tots plegats, d'on veniem i on anàvem, i dient-li la gran satisfacció que sentia de conèixer-lo personalment, després de molts anys d'admirar-lo només de nom, pels seus treballs científics. I el pare Cirera ens contà que venia de l'Observatori de l'Ebre, a Tortosa, on passava la major part de l'any, i ara feia camí a Barcelona, de pas cap a Londres, on havia d'assistir al congrés solar que s'hi reunia, amb especialistes de tot el món.
Ja n'hi hagué prou. Començá Maragall a fer-li preguntes, i el jesuïta a respondre-les. El poeta, deleròs, àvid d'aprofitar aquella rara avinentesa de rebre, de font viva i directa, algunes coneixences sobre les meravelles de l'univers, i especialment del monstre lluminós que és el Sol, comparat amb la nostra terra, tan apagada i xica. I tots quatre --mentre Permanyer seguia dormint i a estones roncant-- començàrem a rodolar pels espais insondables, imaginativament, i a sentir que el savi jesuïta parlava de milers d'anys llum, i de masses milions de vegades més grosses que el Sol, d'explosions inimaginables, que es produeixen en la seva fornal, i de la corona de flames que l'envolta, la més curta de les quals amida centenars de milers de quilometres. Era la formidable poesia sideral, que inesperadament havia vingut a sobtar, dins un obscur vagó de tren, entre Picamoixons i Barcelona, tres viatgers que tornaven d'engegar quatre coets de poesia humana als Jocs Florals de Lleida.
Maragall exultava escoltant l'astrònom, i l'astrònom deia i tornava a dir al poeta --quan aquest descansava un moment amb les seves continues preguntes-- com l'havien també meravellat a ell les paraules que ens dirigia suara, parlant dels camps, de l'aire, de la llum minvant, dels grills i de les estrelles. No cal dir que els dos joves no perdiem ni un mot de l'un ni de l'altre, extasiats. Feia pocs dies justament que jo havia sentit per primera vegada el Concert en re menor, de J, S. Bach, per a dos violins; i em semblava que ara tornava a sentir-lo, però, per comptes de dos violins, aquí es responien i s'acordaven dos mestres catalans, dos admirables poetes: un de la paraula viva i l'altre de l'astronomia. Com una mena de bordó, Permanyer hi posava, amb els seus roncs ritmats, la veu del baix acompanyant. El viatge semblava un somni. Ens despertàrem tot d'un cop en trobar-nos a Barcelona sense adonar-nos-en.
EXTRET de:
GAZIEL. "Amb Joan Maragall als Jocs Florals de Lleida (maig de 1907)". A: Tots els camins porten a Roma. Memòries I. Barcelona: Edicions 62, 1981. Pàg. 266-269 (MOLC; 68)
