El grup de Geofísica de L’Observatori de l’Ebre-Universitat Ramon Llull i el Grup d’Anàlisi de situacions Meteorològiques Adverses de la Universitat de Barcelona han participat en un estudi liderat pel Centre Alemany per les Geociències i publicat a la revista científica més prestigiosa del món, Nature. L’estudi investiga parells d’esdeveniments d’inundacions o sequeres que tenen lloc a la mateixa zona però que estan separats uns anys. Es demostra que les societats, després del primer esdeveniment, solen disminuir la seva vulnerabilitat, però els canvis aplicats no són, en general, suficients per fer front a esdeveniments sense precedents.
Les inundacions i les sequeres poden causar danys greus i van augmentant en moltes parts del món. L'impacte d'aquests fenòmens naturals es pot reduir mitjançant una gestió adequada del risc si es coneixen les causes del dany creixent. Tanmateix, fins ara això s'ha vist obstaculitzat per la manca de dades empíriques.
Un esforç de col·laboració internacional a gran escala realitzat per investigadors de l'Associació Internacional de Ciències Hidrològiques (IAHS), sota la direcció de Heidi Kreibich del Centre de Recerca Alemany de Geociències (GFZ), ha resultat en importants lliçons sobre esdeveniments passats. Es va recopilar i estudiar un conjunt de dades únic de dos esdeveniments successius d'inundació o sequera extremes a la mateixa zona. Es van estudiar regions amb grans diferències d'estructura de població, condicions socioeconòmiques, climàtiques i hidrològiques a tots els continents. Les anàlisis van confirmar la hipòtesi que una gestió adequada del risc generalment ajuda a reduir els danys.
Pere Quintana Seguí, investigador de l’Observatori de l’Ebre, ha contribuït a l’estudi, conjuntament amb Maria Carme Llasat, de la Universitat de Barcelona, comparant les sequeres de 1986-1989 i de 2004-2008 a Catalunya, que sobretot van afectar el sistema Ter-Llobregat. La primera sequera va tenir un gran impacte i va estimular una sèrie de millores que van reduir la vulnerabilitat de la societat catalana a aquests esdeveniments. Es van construir nous embassaments, es van desenvolupar els plans de gestió de sequeres i es va actualitzar la legislació per facilitar un millor seguiment i una molt més efectiva presa de mesures. Durant el segon esdeveniment, també es va crear la planta de dessalinització de Barcelona i es va augmentar el nombre de pous per aprofitar millor les aigües subterrànies en situació d’emergència. Tot i la gran disminució de la vulnerabilitat, el segon esdeveniment va ser més intens que el primer i les millores aplicades no van ser suficients per disminuir l’impacte en relació a l’esdeveniment anterior, de manera que l’impacte global va augmentar, en línia amb el que va passar en la gran majoria casos analitzats en l’estudi. Així les polítiques d’adaptació han d’anar més enllà dels extrems passats, especialment, en un context de canvi climàtic.
Si observem totes les parelles d’esdeveniments estudiades en aquest article, veiem que és especialment difícil reduir l'impacte dels esdeveniments extrems la magnitud dels quals no s'havia vist en el passat a la zona afectada. Pere Quintana ho explica amb dos factors. En primer lloc, les infraestructures com les preses i els embassaments tenen un límit superior de disseny fins al qual són efectives, però un cop superat un llindar, esdevenen ineficaces. En segon lloc, la gestió del risc s'acostuma a introduir o ajustar de manera reactiva després de grans inundacions i sequeres, mentre que les estratègies proactives i anticipatives són rares. El motiu d'aquest comportament es deu, en part, a un biaix cognitiu relacionat amb la raresa i la singularitat prèvia d'aquests esdeveniments extrems, així com a la naturalesa de la percepció humana del risc: és més probable que els esdeveniments que un mateix ha experimentat es tornin a esperar en el futur.
També es van examinar dos casos d'èxit, en què el dany va ser menor malgrat un risc més alt en el segon esdeveniment. Una d’aquestes histories rau a Barcelona, considerada una ciutat exemplar per Nacions Unides per la seva resiliència en front les inundacions. En aquest cas es van comparar els episodis d’inundacions pluvials del21 de setembre de 1995 i del 6 de setembre de 2018. Van ser precisament els aiguats del 95 els que van donar el tret de sortida a les millores que van quallar amb el Pla Integral de Sanejament de Barcelona i la construcció de 15 dipòsits d’aigües pluvials amb una capacitat de 477.020 m3. Es van identificar tres factors d'èxit: una governança eficaç de la gestió de riscos i emergències, una inversió elevada en mesures estructurals i no estructurals i sistemes d'alerta primerenca i control en temps real millorats. Maria Carme Llasat diu: "Creiem que l'aplicació d'aquests factors d'èxit pot contrarestar la tendència actual d'augment dels danys per esdeveniments extrems en condicions de canvi climàtic".
Cita de l’article: Kreibich, H., Van Loon, A.F., Schröter, K. et al. The challenge of unprecedented floods and droughts in risk management. Nature (2022). https://doi.org/10.1038/s41586-022-04917-5.
