La brúixola marca el nord magnètic, no el nord geogràfic. El nord magnètic varia amb el temps. Durant els darrers segles, a Roquetes, les brúixoles estaven desviades cap a l'oest. Però això ha canviat i ara estan desviades cap a l'est. En aquest article expliquem què és la declinació magnètica i fem un seguiment en temps real de la seva evolució, utilitzant dades de l'Observatori de l'Ebre.
Direcció actual de la brúixola a Roquetes d'acord amb el valor registrat de la declinació magnètica. Les dades s'actualitzen cada 12 minuts. Cada marca correspon a un minut d'arc. Valors positius indiquen una direcció esbiaixada cap a l'est, mentre que els valors negatius representen un biaix cap a l'oest. Un valor zero indica que la línea àgona ens està travessant.
Registre de la declinació magnètica a Roquetes (actualitzat cada 12 minuts).
LA LÍNIA SENSE ANGLE
A l'època de Cristòfor Colom, aquí la brúixola no marcava cap a l'estrella Polar (el nord geogràfic), estava sempre desviada cap a l'est. No obstant, en un dels seus viatges cap al Nou Món, Colom va poder comprovar que en algun punt enmig de l’Atlàntic la seva brúixola apuntava a la Polar, just en la direcció del nord veritable. Havia travessat la línia àgona; literalment, la línia sense angle. Aquest fenomen, que podia semblar insòlit, fins i tot premonitori a ulls de la gent d’aquella època, és avui un fet ben conegut i que ja no amaga cap misteri. Molts haurem sentit a dir en alguna ocasió que la brúixola està esbiaixada cap a l’oest a casa nostra, fins i tot podríem dir que és quelcom instal·lat en l’imaginari col·lectiu. Ho justifica el fet que va ser així durant els darrers tres-cents anys. No obstant, el camp magnètic de la Terra canvia lentament amb el temps, i la línia àgona, que a Europa té una orientació aproximada nord-sud, ha anat avançant lentament d’est a oest des de mitjans del segle XIX. Així, a cavall dels anys 2009 i 2010 va penetrar per la part més oriental de la Península Ibèrica, i va sortir per la part més occidental de les Terres de l’Ebre a finals de 2014, principis de 2015. En poques paraules: la declinació magnètica ha passat a ser d'est. Ens hi haurem d’acostumar, ara les brúixoles estan desviades cap a la dreta.
Mapa mundial de la Declinació magnètica vàlid per a l’època de Colom. Càlculs realitzats a partir d’un model arqueomagnètic desenvolupat en estreta col·laboració amb l’Observatori de l’Ebre. Les zones roges corresponen a declinacions positives; les blaves a negatives. S’observa la línia àgona (representada amb un traç negre gruixut) a l’Atlàntic.
Mapa mundial de la Declinació magnètica vàlid per a l’època actual. S’observa la línia àgona a l’est de la Península Ibèrica, concretament per les Terres de l’Ebre. La línia àgona ha progressat de manera irregular des de l'època de Colom, però la seva deriva ha sigut cap a l'oest des de mitjan segle XIX.
Els observatoris magnètics són instal·lacions consagrades a la mesura de l’evolució del camp magnètic terrestre en el punt on són ubicats. A partir de les seves mesures, incloses dins d’una xarxa d’abast mundial entre les que cal comptar les dues que gestiona l’Observatori de l’Ebre a Horta de Sant Joan i a l’Illa Livingston (Antàrtida), es dedueix de manera aproximada la forma i la intensitat d’aquesta magnitud física a cada punt del globus. Tot just és gràcies a les dades de molts observatoris com el nostre arreu del món que es poden desenvolupar models i mapes per dibuixar com canvia el valor de la declinació d’un lloc a un altre i en cada època. Els científics de l’Observatori de l’Ebre també són experts en el desenvolupament de models i mapes d’aquestes característiques. Fins i tot, altres mètodes d’anàlisi de mostres antigues i datació, com el desenvolupat en estreta col·laboració amb investigadors de l’Observatori de l’Ebre, permeten anar milers d’anys enrere (tot i que amb una incertesa molt superior), molt abans que existissin els observatoris. Però és en aquestes instal·lacions, on les mesures són realitzades de manera molt més exacta, que constatem que la línia àgona ens ha travessat ja completament. Així, va passar per l’Observatori de l’Ebre a Roquetes a l’abril de 2014, i per la nostra estació d’Horta de Sant Joan al setembre del mateix any. De fet, la línia posseeix una oscil·lació natural, deguda al camp magnètic que generen el corrents a la ionosfera per culpa de la radiació solar, que recorre desenes de quilòmetres al dia, a banda i banda d’una posició mitjana, de repòs relatiu, que s’assoleix durant la nit i que utilitzem com a referència. Aquesta oscil·lació va fer que la línia àgona comencés a travessar Roquetes, de facto, dues vegades al dia des del gener de 2014; preferentment a primeres hores del matí (vegeu, a dalt de tot, la direcció de la brúixola i el registre de la variació de la declinació actuals, o aquesta animació per a tot un dia). I d’alguna manera embogeix i es belluga encara més fortament en ocasió de les tempestes geomagnètiques, que sovint succeeixen quan arriben a la Terra les partícules provinents d’una erupció solar (vegeu un exemple a aquesta altra animació).
Detall del mosaic al terra del Pavelló Landerer de l’Observatori de l’Ebre, on hi ha representada una brúixola amb l’evolució de la seva direcció al llarg dels primers cent anys de la seva història (concretament per al 1904, 1949 i 2004). Si bé la Declinació actual és propera als 0˚, en els seus inicis, les mesures fetes en aquesta institució establien una desviació de la brúixola vora 14˚ cap a l’oest respecte el nord veritable.
Es tracta d’un fet anecdòtic per la majoria de nosaltres: res deixarà de funcionar per aquest fet, fins i tot els excursionistes “clàssics” podrem continuar utilitzant la brúixola com a bon indicador del nord veritable a casa nostra, ara i durant la resta de la nostra vida. Això sí, als que vinguin darrere nostre, i fins i tot als sistemes actuals que necessitin més precisió, els caldrà corregir la diferència entre el nord magnètic (el que indica la brúixola) i el geogràfic (el veritable). Però sens dubte és una anècdota que il·lustra fins a quin punt tenim un coneixement detallat de la dinàmica interna del nostre planeta i de les qüestions científiques que envolten aquest fet, i de com una institució de casa nostra hi és representada al més alt nivell mundial.
Si voleu saber més sobre aquest intrigant esdeveniment, mireu l'entrevista del programa Espai Terra de TV3 del dia 30 d'abril de 2014. Trobareu l'entrevista a partir del minut 8:30.
